20 de Juliol de 2009
40è aniversari de l'arribada de l'home a la Lluna. Missió Apollo XI.
20 de Juliol de 1969 - 20 de Juliol de 2009
Aquest juliol de 2009, fa quaranta anys que aquests homes van sortir de la Terra per anar a fer una excursió per la Lluna. La tripulació de l’Apollo XI seleccionada per la NASA, al Maig de 1969. D’esquerra a dreta: Neil Armstrong (comandant), Michael Collins (pilot del mòdul de comandament) i Edwin Aldrin Jr.(pilot del mòdul lunar).
A les 6:47 AM, hora de Cap Cañaveral, la tripulació de l'Apollo XI arriba a la base de llançament Launch Complex 30 del centre espacial Kennedy.
Enlairament de l'Apollo XI a les 9:32 AM hora local, des del pad 39A del Kennedy Space Center, Florida, USA, el 16 de Juliol de 1969. Els cinc motors Rocketdyne F-1 de l'Apollo XI propulsen el coet amb una potència d' UN BILLIÓ DE CAVALLS. Encara que a la foto són les 9:30 del matí, el cel sembla ben fosc. Això és degut a què les flamarades originades pels cinc motors eren més brillants que la llum del dia, i es va tenir d'ajustar l'exposició en conseqüència...
En només 2 minuts i 40 segons, els motors del Saturn V van propulsar l'Apollo XI a una altitud de 36,3 milles nàutiques.
La primera fase se separa als 2' i 41'' del llançament. Una vegada expulsada la 2a fase del coet, i propulsats amb el motor de la 3a fase, els astronautes van apagar aquest i va començar la fase d'una òrbita i mitja al voltant de la Terra, a fi d'agafar velocitat.
Tres hores després del llançament, a les 12:16 PM hora local, el motor de la tercera fase es va engegar de nou durant 5 minuts i 48 segons, posant l'Apollo XI de camí a la Lluna. Això es denomina tècnicament "injecció trans-lunar o TLI"
Una Hasselblad va prendre aquesta fotografia de la Terra, des de la finestreta del mòdul de comandament, just després de la TLI.
33 minuts després de la injecció trans-lunar, el LEM surt de la tercera etapa, que es desprèn, mentre que el mòdul de comandament efectua un gir i s'acobla amb el mòdul lunar (LEM). Més tard, el que queda de la tercera fase es expulsada cap a la òrbita al voltant del Sol (òrbita heliocèntrica. Els nostres astronautes eren en plena carrera cap a la Lluna, a una velocitat de 7.000 Km/h
17 de Juliol de 2009, Divendres.
Avui, Neil Armstrong, Michael Collins i Buzz Aldrin són en plè creuer lunar a bord de l'Apollo XI. Això significa que van a tota màquina cap a la Lluna amb la pròpia inèrcia, sense necessitat de propulsió addicional. I així seguiran tot el cap de setmana, fins que arribi el moment d' engegar de nou els coets per anar frenant i entrar en òrbita lunar, el 19 de Juliol de 1969.
19 de Juliol de 2009. Diumenge.
La Terra, vista des de l'Apolo XI. Aquesta foto va ser feta en el decurs dels tres dies de travessia translunar, a 113.000 milles nàutiques de la Terra.
Aquest matí, els nostres astronautes estan arribant a la fi de la seva travessia cap a la Lluna. Han estat navegant a una velocitat de creuer d'unes 3.600 Milles per hora, o el què es igual, a 1 milla per segon, durant els darrers 3 dies. Durant tot aquest temps van aprofitar per emetre alguna transmissió de TV en color, que tots vam poder contemplar (als Estats Units, ja hi havia aparells de TV en color...). De tota manera. la majoria de gent encara tenia tan sols aparells en B i N. Fins als anys 70s, una TV en color costava gairebé tant com mig cotxe nou!
Però tornem a la fase d' Injecció Trans Lunar que va començar fa tres dies. Aquesta fase és la què va permetre els astronautes sortir de la simple òrbita terrestre. Les òrbites terrestres son boniques per contemplar la Terra, però no porten a cap lloc. La TLI (Injecció Trans Lunar) de 5 minuts i mig permetia viatjar els nostres amics cap a la Lluna. A diferència d'una missió Shuttle, que és com un transport que ens porta des de casa fins a la terminal de l'aeroport, una TLI és diferent. Permet anar més enllà de l "aeroport" i viatjar a llocs més llunyans. S'ha d'abandonar l'òrbita terrestre per anar a qualsevol lloc de l'univers. Per això la fase TLI és tant important i decisiva.
L'operació d'encesa de motors de la TLI va sotmetre els astronautes a una força d'acceleració de 1,4 Gs, és a dir, un 30% més de l'acceleració a què està sotmés un pilot de F-1. I, en aquest últim cas, això dura només uns pocs segons... Quan l'Apollo XI va encendre el seu coet per entrar en fase TLI, els astronautes van ser aplastats contra els seus seients a 1.3 Gs per un espai de temps de 5 minuts. Això és el què els va propulsar a la velocitat de 3.600 MPH cap a la Lluna...
Avui, passat els tres dies de viatjar a 3.600 MPH, a les 10:21:50 AM hora del Pacífic, l'Apollo XI efectúa un gir i es posa de cul a la Lluna. Encén el seu motor principal durant 6 minuts per anar reduïnt la velocitat i entrar dins l'òrbita lunar. En aquesta fase, els astronautes estan sotmesos a una força de frenada de 1,2 Gs.
En el decurs de la fase TLI, vam poder escoltar converses un tant còmiques entre ells, intentant discernir quina apertura o a quina velocitat d'obturació han d'ajustar les seves Hasselblads, que no porten fotòmetre. En efecte, no són fotògrafs ni tècnics científics. Són, abans que res, pilots militars. La seva missió és navegar fins la Lluna i tornar a la Terra. I això, ho saben fer a la perfecció. Per això, no els sentim parlar de qüestions o dubtes, referents a pilotar. En saben i ho fan bé, sense plantejar-se dubtes. Aquest nois saben còm volar. Per això van estar escollits. I com saben còm volar, no necessiten parlar-ne d'això; es limiten a fer-ho.
Després de navegar a una milla per segon durant els últims 3 dies, i després d'anar aminorant la velocitat per posar-se en òrbita al voltant de la Lluna, i també després d'anar gravant pel·lícules, d'emitir per TV, de prendre fotos i sintonitzar la ràdio (que requeria un constant redireccionament de les antennes i recerca de freqüències), van descobrir que havien arribat exactament al punt previst, després de recòrrer 250.000 milles. Això és, tenint en compte el nivell d'ordinadors a bord que hi havia llavors, una navegació extremadament precisa! Com veurem més endavant, van ser les increïbles habilitats de pilotatge d'Armstrong les que van fer possible que la missió fós un èxit. Sense la seva perícia i sang freda, no haguessin aconseguit realitzar l'allunatge...
20 de Juliol de 1969 La fi de l'impossible.
L'Apollo XI va entrar ahir en òrbita lunar. Amb cada òrbita, els astronautes podien veure la Terra sortir per l'horitzó lunar. Tenien tantes tasques a fer que els va costar temps per trobar una finestreta lliure i tenir les mans lliures per prendre algunes fotos.
Mentre avui, 20 de juliol, el comandant Neil Armstrong i el pilot del mòdul lunar, Buzz Aldrin, es trasladen al LEM per fer les comprovacions finals. Michael Collins roman al mòdul de comandament.
11:11:53, hora del Pacífic: separació del Mòdul lunar. El LEM desplega les seves potes d'aterratge i se separa del mòdul de comandament, mentre Michael Collins fa una última inspecció visual per si hagués sofert algun desperfecte extern durant el vol.
The Eagle has wings:
L' "Eagle", que és el sobrenom del módul lunar, ja lliure, navega per si mateix. Dins, els astronautes Neil Armstrong i Edwin Aldrin, es disposen a baixar a la superficie lunar. Mentrestant, Michael Collins, que els esperarà al mòdul de comandament orbitant la Lluna, aprofita per prendre aquesta foto:
En la seva configuració de descens, el LEM està format per dues fases: la inferior, d'aterratge, i la superior o d'ascens. Els cables que sobresurten de la base de les potes són uns sensors de 1,5 m. que ajuden en el procés d'aterratge, quan fan contacte amb la superficie de la Lluna.
El mòdul de comandament, vist des del LEM, just abans que aquest comenci el descens:
12:08 PM hora del Pacífic: Descent Orbit Injection:
El mòdul lunar engega els motors de descens durant 30 segons. posant el LEM en òrbita de descens. Això vol dir que l'apropament orbital es realitza a una altitud de 14 Km de la superficie de la Lluna. És el què tècnicament anomenen DOI (Descent Orbit Injection). Aquest procés implica una caiguda lliure des de 9 milles fins a 50.000 peus per damunt la superficie lunar.
1:05 PM hora del Pacífic: Apropament final.
El coet de descens del LEM s'engega per espai de 12 minuts i mig per anar frenant la nau. Ningú havia realitzat cap aterratge abans. Tot el que sabien els astronautes de l'Apollo XI eren les dades rebudes per sondes enviades abans i per missions de reconeixement anteriors. A mida que anaven descendint, Armstrong va notar que passaven de llarg de les marques d'aterratge planejades. Vuit minuts abans de l'hora prevista d'aterratge, la computadora d'abord va començar a donar missatges d'error. No obstant això, Armstrong va continuar el descens, ara ja endintsant-se en una zona desconeguda en els mapes de la missió. El LEM ja havia d'haver aterrat i el combustible s'estaba esgotant. Com que la computadora no parava de donar alarmes, Armstrong decideix desconectar-la i prendre el pilotatge manual, intentant trobat un espai lliure de roques o cràters, imprescindible per realitzar un aterratge en condicions segures. Tan sols hi havia uns segons de combustible. Això vol dir que, o aterraba JA o abortava la missió i tornava cap a la càpsula. Amb una gran sang freda, Armstrong troba, per fi, un lloc on posar la nau. Si el LEM topava amb un roc o es tombava, significava la mort dels dos astronautes a la Lluna, al no poder ascendir de nou cap al mòdul de comandament, sense poder ser rescatats a temps per una altra missió... Al dimoni amb tot! Armstrong tira pel dret i...
1:17:40 PM hora del Pacífic: s'ha aterrat a la Lluna.
Armstrong aconsegueix aterrar el LEM al Mar de la Tranquil·litat, després de 12 minuts i 36 segons de descens, i transmet: "Houston, Tranquility Base here. The Eagle has landed." Després es va saber que només els quedaven 25 segons de combustible. Si Armstrong hagués fet cas a la computadora, haguessin aterrat enmig d'un cràter de la mida d'un camp de futbol, ple de roques i forats...
Un cop aterrats, van comprovar si la superficie era segura, i van intentar averiguar la seva posició a la Lluna. Houston els va donar les dades: eren a 25 milles del lloc previst originàriament per aterrar, però estaven localitzats. Armstrong, fent cas omís a Houston, que els recomanava romandre descansant dins la cabina, va començar les operacions i comprovacions prèvies a la EVA (Extra-Vehicular Activity) o passeig lunar.
7:56:15 PM hora del Pacífic. Surten.
Armstrong descendeix els graons del LEM i trepitja la superfície de la Lluna, dient: "Aquest és un petit pas per l'home, però un pas de gegant per a l' Humanitat." Aquest home va esdevenir el primer ésser viu del planeta Terra que trepitjava un altre còs celestial.
Buzz Aldrin el va seguir, 19 minuts després. Neil Armstrong el va capturar amb aquesta foto, des de la seva Hasselblad:
Només trepitjar la Lluna, Aldrin diu: "Quina magnífica desol·lació."
Petjades. Com que a la Lluna no hi ha vent, aquesta petjada hi romandrà per sempre, a menys que quedi esborrada mer algun meteorit...
Els astronautes van instal·lar tots els aparells científics per experimentacions: sismògraf, telèmetre làser, detectors del vent solar, etc. També van dedicar un temps a fer fotografies i a recollir mostres de roques i sòl lunar. El retroreflector làser permet medir amb exactitud, des de la Terra, la distància exacta a la Lluna en un moment donat.
Aldrin, durant el passeig lunar, o EVA: Els nostres astronautes van caminar per la Lluna uns 250 m. aproximadament, en total.
En una de les potes del LEM hi va quedar una placa amb un missatge destinat a qualsevol ésser que passi pel lloc d'aterratge en un futur. De moment, que sabem, ningú més hi ha tornat; les missions posteriors van aterrar a llocs diferents. A més d'aquesta placa, els astronautes també hi van deixar un chip amb missatges gravats en 73 idiomes, i una branca d'olivera, d'or, símbol de la pau. Crec, a més, que també hi van deixar una Hasselblad, a la Lluna...
10:11:13 PM hora del Pacífic. Tornen a entrar dins el LEM.
L'activitat extra-vehicular va concloure quan els astronautes can retornar al LEM i es van connectar al sistema de suport vital d'aquest. Aquest passeig per la Lluna va ser la culminació de 400.000 anys de curiositat humana. L'EVA va durar només 2h i 15 minuts. Van tancar l'escotilla i es van posar a dormir.
21 de Juliol de 1969. 9:54:01 PM hora del Pacífic: ascensió des de la superficie lunar.
Aldrin i Armstrong estaven segurs que el coet d'ascensió s'engegaria. Tots els aparells de la nau estaven duplicats, com als avions. Excepte el motor de la fase d'ascensió. Si aquest fallava, estaven condemnats a quedar-se a la Lluna per sempre... Com que només hi havia un motor, Grumman (l'empresa que va fabricar el LEM), el va dissenyar de la manera més simple. No incorporava cap mena de bomba de combustible; el motor del LEM, fabricat a Long Island, no requeria ni de sistema d'ignició ni de bombes: s'encenia tan aviat com els propelents entraven al motor per simple gravetat. Gràcies a Déu, els enginyers de Grumman van calcular els valors correctes per la gravetat de la Lluna! El motor va ser sotmés a un test de 3.000 enceses.
L'etapa superior -la fase d'ascensió- del LEM es va separar amb èxit de la fase de descens, que va quedar-se a la Lluna per sempre, després de 21 h i 36 minuts a la superficie lunar. Els nostres dos herois ja retornaven cap al mòdul de comandament, ascendint per damunt de la superficie lunar
En aquesta foto podem veure com el mòdul d'ascensió s'acosta a la càpsula de l'Apollo XI.
2:34 PM hora del Pacífic: ensamblatge.
Els dos astronautes abandonen el LEM, passant al mòdul de comandament a través de l'escotilla que uneix les dues naus.
Aquí tenim la foto del moment en què l'Eagle queda connectat al mòdul de comandament, vist des d'aquest últim:
5:01:02 PM: el LEM és ejectat cap a l'òrbita lunar. La NASA ens diu que hauria d'haver col·lisionat contra la Lluna pocs mesos després. Ningú sap on va aterrar, finalment...
9:54:42 PM hora del Pacífic: Injeccció Trans-Terrestre o TEI. Retorn a casa.
La travessia cap a la Terra va començar amb una engegada del motor principal del mòdul de comandament de 2 minuts i mig de durada. El TEI (Trans-Earth Injection) empeny l'Apollo XI fora de l'òrbita lunar i el porta a la trajectòria de tres dies, que durà de nou els tres astronautes a l'orbita terrestre! Dins l'Apollo XI, els astronautes aprofiten per dormir i recuperar forces per quan arribi el moment, sempre crític, de la reentrada a l'atmosfera terrestre.
24 de Juliol de 1969. 9:21:13 AM: Separació.
Els nostres nois es dirigeixen cap a la Terra a la velocitat de 40.000 Km/h. Això és 20 vegades la velocitat d'una bala de rifle, o 40 vegades la velocitat del sò. El mòdul de comandament se separa del mòdul de servei, que ja no serà necessari per a la reentrada terrestre.
9:36:34 AM hora del Pacífic: Reentrada.
La càpsula entra a l'atmosfera terrestre a una altitud de 400.000 peus, a una velocitat endimoniada. La fricció ajuda a frenar la càpsula, i fa que s'encengui la seva base com una torxa.
9:50:35 AM hora del Pacífic: Splashdown.
L'Apollo XI va ameritzar a l'oceà Pacífic 14 minuts després d'entrar a l'atmosfera. La missió ha durat 195h, 18' i 35''.
El punt de contacte amb l'oceà era 13º 19' N, 169º 9' W, a 400 milles SSW de la Isla Wake i a 24 Km (15 milles) del portavions USS Hornet.
La resta de la història, ja la coneixem. Però, després de tot, què ens queda de tota aquesta proesa, quaranta anys després? Crec que en podem treure una conclusió: si l'home ha aconseguit dur a terme una gesta semblant fa quaranta anys, ara pot aconseguir tot allò que es proposi. Només cal que redirigeixi els avenços tecnològics cap al benestar i el progrés de tota la Humanitat. Desitjo que aquesta fita, potser la més gran aconseguida mai per l'home, ens faci ser millors i que dediquem una estoneta cada dia a somiar en un futur millor. Sabem que, a partir d'aquella gesta que van dur a terme tres homes per primera vegada, els somnis es poden convertir en realitat. Somiem. Si avui ets al teu lloc de treball, vés a casa teva i somia. Digues-li al teu jefe que jo t'he donat permís. Si vam poder portar a terme aquella gesta ara fa quaranta anys, podem fer realitat qualsevol cosa, avui.
En el decurs d'una conferència posterior, Armstrong diu que aquest viatge representa el començament d'una nova era, mentre que Collins parla de futures missions a Marte...
Durant els tres anys posteriors, 10 astronautes seguiran els seus passos, en diverses missions a la superficie lunar. Gene Cernan, comandant de la darrera missió Apollo, s'acomiada de la Lluna amb aquestes paraules: "Ens anem com vam arribar i, si Déu vol, tal com hi tornarem, en pau i bons propòsits per a tota la Humanitat."
Les petjades de les missions Apollo són a la Lluna, esperant companyia...
Passeig lunar a la missió Apollo XVII, l'última en què l'home va trepitjar la Lluna...
(c) Copyright 2009 by manel-Project VII
Webdesign by manel.
Webmaster: manel@lapleta.org
.
