Léon Zwingelstein 1899-1934. El vagabund de les muntanyes

“El veritable alpinisme és interior”

Per començar, tenia un nom impossible. A continuació, havia nascut a Rennes l’any 1899. I per acabar, tenia la virtud i el defecte del silenci.
La seva infància és monòtona i sense problemes, ja que els seus pares són rics industrials.
L’any 1918, el Léon Zwingelstein soldat és evacuat del front, víctima del gas. Per refer-se dels estralls de la guerra, decideix passar una temporada en una ciutat climàtica i recuperar la salut i la joventut. Psicològicament, Zwing s’assembla a l’heroi solitari, excombatent del Vietnam que heu vist en moltes pel·licules.
Els amics d’en Zwing es poden comptar amb els dits d’una mà. La seva personalitat és difícil de penetrar… Loustalot, el Reverend, el Filòsof, amb qui Zwing manté una correspondencia regular.
Som a Grenoble, a la dècada dels 20. Un grup d’estudiants troben a Grenoble la culminació d’un somni que s’ha anat forjant en temps de guerra. Un somni que recorda la necessitat d’aire pur, el plaer de viure intensament. És una generació que ha patit i que vol revitalitzar-se amb valors purs. Enrera queden les trinxeres. Ara, volen assaborir la claredad de la llum, els paisatges resplandents, el silenci.
Descobreix la muntanya més tard, als vint anys, a l’Oisans, al cim de la Tête der la Maye, on també descobreix l’amor a la muntanya. La muntanya serà el seu jardí secret. El destí de les seves escapades.
Léon Zwingelstein és estudiant a l’Institut Electrotècnic de Grénoble. En aquella època, viu en un apartament, que comparteix amb el seus amics: Loustalot el fort, el Químic, el Reverend, el Filòsof… També vàries noies: la russa, l’anglesa, i aquella bellesa d’ulls grisos tan bonics, que serà la companya de cordada de les ascensions més dures. És aquí on preparen, amb els seus amics, les curses de cap de setmana… Les muntanyes que contemplen des de la finestra de l’apartament omplen bona part de les seves vides. Surten els caps de setmana, per vacances i cada vegada que poden. Des de Grenoble es dirigeixen cap a l’Oisans, que és ben a prop. Un trenet de vapor els condueix a Bourg-d’Oisans i després, en carruatge fins a La Grave. Des d’aquí, emprenen les excursions: franquejen el coll del Clot des Cavales, arriben a la vall des Etançons, pugen al refugi de Chatelleret,
baixen fins La Bérarde, el glaciar de la Temple, el Pic Coolidge…
Tenen sed de muntanya i els vivacs són un luxe que assaboreixen. Són Loustalot, la bonica estudiant, i Zwing, que calla el seu amor i l’alimenta mentre s’encorda amb ella. Zwing desprecia la vida mundana i no dóna cap importància a l’aspecte exterior. Sembla sempre com si acabés de tornar de fer muntanya.
L’hivern de 1920-1921 és prolific en sortides d’esqui. Assoleixen amb esquis la Croix de Chamrousse, amb unes improvisades “pells de foca” fetes amb cordills. Després, les escalades de Primavera a les Trois Pucelles, al Néron, al Gerbier. Després, el Refugi de l’Alpe du Villar-d’Arène, com a iniciació a l’alpinisme…
Juliol: una “première” a la Pierra Menta, per la cara W, a més d’altres vies clàssiques…
L’agost de 1921, el Pic Coolidge, el Col du Sélé, els primers vivacs, el coll dels Écrins, i molts més!
Hivern de 1921-1922: la vida d’estudiant reprèn el seu curs, així com les sortides d’esquí de muntanya…
24 de Maig de 1922: 1ª ascensió a les Tours de Forges al Moucherotte. Després un inèdita al Mont Aiguille, per Pàsqua.
Ha passat un any. Léon Zwingelstein, diplomat, consagra un mes de Juliol de 1923 a les curses de muntanya.
Després, cal treballar! A l’oest de França, ben lluny del seu estimat Oisans. Després, a Lyon.
I per fi, el retorn a Grenoble, l’estiu de 1926.
Es reuneix amb la bellesa d’ulls grisos i amb Loustalot el fort. Els tres reviuran els bons temps. A la seva petita habitació, Zwing prepara el material: ha fabricat la seva pròpia tenda i el seu sac de dormir. Només arribar, agafa la seva motxilla i s’endinsa cap al mon mineral i glaciar: Pointe Richardson, Mont Gioberney, Tête de la Pillatte, les Bans, la Meije, el col des Avalanches, el Mont Aiguille, el Mont-Blanc, la Vanoise, amb la Grande Casse…
Tot un mes de Juliol consagrat a l’Oisans: entre els cims de Rouget, Richardson i Gioberney, Zwing té moltes ocasions per estar a soles amb l’Oisans i la seva estimada. Però Zwing és un inútil amb les noies. Al tornar a Grenoble serà Loustalot qui es casi amb la noia de la cordada.
Els mesos d’aquell estiu passen, plujosos.Zwing recorre els Alps : curses amb el Reverend i el Filòsof el mes de juliol, a l’Oisans. A l’agost, cap a Chamonix, la Vanoise i retorn a l’Oisans ! Un total de 4 mesos i mig de curses. I com sempre, retorn a Grenoble. Resum de l’estiu de 1926: 35 nits sota tenda, 12 en solitari… Gens malament per un retrobament amb la muntanya!
Juliol de 1928. Loustalot, el seu amic i la dona d’aquest, Yvette, desapareixen pls voltants del Col de la Grande Rocheuse, a la Verte. Un dolor terrible s’apodera de Zwing. Un mes després del drama, Zwing escriu :
« Ja fa un mes que va passar tot i encara sento un viu dolor. Com tenir confiança en l’avenir ? Algu em va dir que la meva vida seria dificil. La meva vida ? Als quinze anys vaig perdre el meu pare ; aquesta va estar la meva primera prova, el primer buit. Després, als vint anys d’edat, la guerra… que va representar, a més de ferides sobre el meu còs, una marca de ferro roent sobre el meu caràcter i la meva ànima. Vint anys, l’edat feliç ! Per a molts joves de la meva edat, va ser un infern. »
« Després, la mort de la meva mare, ella que tant desitjava per a mi el calor d’una llar… »
« He perdut gairebé tot el meu patrimoni, però això tant me fa, perquè només es tracta de diners. Allò de més valor que he perdut, és la meva vida, les meves esperances… »

Amb la seva motxilla a les espatlles, com un vagabund infeliç, Zwing es veu deambular per les muntanyes de l’Oisans, amb el seu dolor…
Zwing fracassa en la seva vida professional, en la seva vida sentimental i disposa de pocs diners.
Un dia d’èxtasi, als Écrins, veu el camí: no abandonarà mai la muntanya. Es converteix en un Zwing il·luminat, un boig de Déu amb una energia inesgotable.
L’any 1930, Zwing retroba els esquis… Realitza la primera ascensió hivernal amb esquis al Râteau. Després, la Dent Parrachée, les Fétoules, els Ecrins, les Aiguilles d’Argentière, l’estiu.
El mateix any, un altre cop dur : el seu afer amb una altra noia queda s’esvaeix… « No puc més, ja no tinc més força per viure, ja no em queda res… »
« He conegut tots el sofriments : la fam, la sed durant la guerra, el dolor físic al llit de l’hospital després de les ferides ocasionades pel gas. He escapat de la mort amb Loustalot a l’Ailefroide… Però no hi dolor més gran que el del cor»
Zwing prepara un gran repte. Quelcom amb què ha somiat des de fa anys. Una escapada increïble que exigeix una qualitat que ell posseeix: amor infinit per la muntanya. La seva idea consisteix a sortir de Grenoble amb esquis, arribar a Niça, pujar cap a Chamonix, recòrrer l’Alta Ruta fins Zermatt i assolir el paradis del Tirol.
En aquella època, aquests projectes eren una bogeria, però Zwing ho prepara tot amb molta sensatesa.
Amb les seves pells de foca collades als esquis Hickory de fusta de 2 mètres, portarà la seva casa sempre al damunt. Per menjar, ha planificat una dieta a la vegada lleugera i nutritiva: mantega fresca, nous, avellanes,
ametlles, fruita seca i formatge. Per 8 dies, que és la durada màxima entre dos punts d’avituallament, calcula 4 kilos d’aliments. S’ha fabricat una tenda que pesa 1.390 gr. En quant al combustible, fidelitat absoluta a la gasolina. També ha construit uns grampons que es poden fixar als esquis…
Gener de 1933: aquest serà l’any del raid. La vida comença aquest dia! Zwing surt en companyia de la seva fidel companya.. la seva tenda.
Els tres mesos de cursa :
31 de Gener de 1933 : « Vinc d’acabar els preparatius ! Demà començaré la meva gran aventura, emprendre aquesta llarga cursa a esquis amb el què he somiat molt de temps : la travessia sencera des dels Alps marítims fins el Tirol. Tinc plena confiança en el meu material, que ja he provat abans i vull assolir l’objectiu fixat. »
L’1 de febrer de 1933 està preparat. Dos dies abans de la partida, Zwing truca a la porta del Reverendo:
-“Zwing! Véns per allò de la teva marxa?. M’hagués agradat dedicar-te aquesta vetllada, però tinc visita i no et puc rebre aquesta tarda…”
Si més no, Zwing té una certesa: està sol.
« El gran dia ha arribat ! El sol brilla amb tot el seu esplendor. Emprenc el camí de la Grave per arribar a Niça, per entrenar-me. »
I el primer dia de Febrer, de bon mati, Zwing entra als Alps com qui ingressa en un convent. Durant la seva primera etapa, troba un acompanyant. La ruta fins Niça li ocupa 7 dies. Després de passar un parell de dies a Cannes, el Zwing de les Neus reprèn el camí cap als cims.
12 de febrer: gran tempesta prop del Col des Moulines.
15 de febrer: Li fa pena deixar Saint-Véran de tant bé com se sent entre els pagesos.
23 de febrer: Arriba a Modane. Una etapa de 50 Km. en només 12 hores!
27 de febrer: Chamonix. Recupera la seva correspondència a la llista de correus: només una carta del Filòsof i papers del banc…
3 de març. Amb un altre acompanyant que s’afegeix a aquesta etapa, encara la part més audaç del projecte: arribar a Zermatt a través de l’Alta Ruta. Vivac en plena tempesta al Col de Chardonnet, a 3200 m. Zwing és completament feliç. Coneix el luxe de compartir la seguretat de la seva petita tenda amb un company.
14 de març Zwing i el seu acompanyant arriben a Zermatt. Enlluernat per la bellesa del Cervino, Zwing anota: “Déu és bò”.
I després d’un més d’haver sortit de Grenoble, el vagabund de les muntanyes toca les neus de Brigue.
5 d’abril: arriba a Saint Moritz i la terra promesa del Tirol, de la que en gaudirà fins el 7 d’abril, fins arribar a Wiessbadenerhütte, a Austria!
6 d’abril: “Ara, -escriu Jacques Dieterlen- tot s’ha acomplert. Dins el seu cor habita per sempre la pau de Déu.”
Però no us penseu que Zwing torna en tren cap a Grenoble! Fa el camí de tornada amb esquís, tal com havia vingut!
Des l’endemà mateix, Zwing s’entrega en la tasca del retorn. Se’l torna a veure a Brigue el 14 d’abril. Torna a pujar per creuar l’Oberland del 22 d’abril a l’1 de maig. El 1r de maig, ja de retorn a Grenoble, escriu unes notes de viatge, que acaben amb aquestes paraules:
“Estic content d’haver-me enfrontat als elements i d’haver pogut assolir el projecte fixat; estic satisfet d’haver conservat la moral alta, perquè he tret de mi mateix la força necessària per lluitar contra els consells fatalistes que rebia.”
“He vist cims majestuosos, recorregut immensos glaciars, bells indrets on hi fa bò de viure-hi, però us diria com aquell poeta que cantava a la seva Normandia: He vist el cel d’Itàlia / i les muntanyes de Suïssa / aniré a retrobar el meu Oisans estimat / són les seves muntanyes les que m’han donat la felicitat.”
Balanç: 2.000 Km. en esquis. 270 Km. sobre glaciar. 23 colls d’entre 2.000 i 3.000 m. 50 glaciars. 58.500 m. de desnivell positiu.
Zwing ha trobat finalment el seu destí. Li queda bé el seu paper de peregrí-alpinista.

Zwing s’ha instal·lat al C/ Bayard, a Grenoble. Ha redactat un informe molt tècnic del seu recorregut, per al CAF (Club Alpí Francès), i ja s’està avorrint! Enmig dels homes, a ciutat, es troba sòl. Allà a dalt, a les muntanyes, està posseït per l’amor.

Als 35 anys, torna a intentar la seva reintegració en la societat, però el peregrí de les neus està ja fora del sistema.
El 29 de març de 1934 emprèn un altra viatge en solitari, que éll anomena el “Creuer Blanc”. Seran 74 dies de soledat.
Zwing surt de Chamonix el 30 de Març de 1934 amb esquis amb l’objectiu d’arribar a Zermatt i els 4000 del Valais. Retorna a Chamonix un 7 de juny. Balanç : 1.120 Km., 45.000 m. de desnivell, en 74 dies.
Zwing remata aquest periple amb l’ascensió i descens del Mont-Blanc. Ascensió express per l’època (i també encara per avui) : 8h de Chamonix als Mulets ; 6h dels Mulets al cim, i 4h30 per al descens des del cim fins a Chamonix, sense telefèric !
" Le Mont-Blanc que j'ai fait samedi fut ma plus belle course... Le vendredi je suis monté camper au glacier des Bossons, et le samedi j'ai fait l'ascension par 20 cm de neige fraiche. J'étais entièrement seul ; il n'y avait aucune trace. La descente fut un ravissement ; la neige était régulière et très maniable; ce n'étaient que virages savants aux crevasses, passages des ponts à toute allure, descente des séracs en équilibriste. J'ai fini en beauté...”
“Vaig tornar ahir –escrivia sense entusiasme- ni cansat ni abrumat per la soledat; perquè… existeix la soledat?
En companyia d’en Pierre Martin Morel, un jove amic, coneixerà aviat la resposta. El 12 de juliol de 1934, el vagabond de l’Oisans i el seu amic van deixar les seves firmes al llibre del refugi de l’ Olan… Amb el seu company de cordada Pierre Martin-Morel, Zwing assoleix el Pic d’Olan un 14 de juliol, sense artifici. El podem veure en aquesta seva darrera foto, feliç, recolzant-se sobre una fita, poc abans que la tempesta posi fi a les seves vides. Dotze dies més tard, els rescatadors descobriran els cossos dels dos infortunats, als peus de la cara Nord, encara units per la corda…
Recordem aqui a Zwing amb una de les seves frases, que va escriure amb motiu de la seva gran travessia de 1933, referint-se la neu :
« En principi, no ets massa perillosa. Tinc més por de la roca que no pas de tu ; les roques de l’Oisans m’han fet bastant més mal que tu i en canvi, me les estimo ; i encara que, un dia, m’obri el cap per culpa d’elles, no crec que elles em vulguessin fer mal. »
« La mort, a la neu, no és ben bé mort ; no fa mal ; és dolça com una caricia. És adormir-se sense adonar-se’n, és pensar en un llarg somni, és potser la vida que comença en una altra vida… »
Tot el poble de La Chapelle va retre homenatge als dos alpinistes. Zwing estava, per fi, entre els homes.

(c) Copyright 2009 by manel-Project VII
Webdesign by manel.
Webmaster: manel@lapleta.org

.